Lesions d'espatlla practicant halterofília I: trencament del tendó pectoral major

Per què es produeixen les ruptures del tendó del pectoral major?

La ruptura del tendó del pectoral major és una lesió en augment en els últims anys. Probablement aquest augment d’incidència es deu a l’increment de l’entrenament de resistència i esforços concentrats per augmentar el volum d’aquest múscul amb fins funcionals o estètics, tractant-se d’una font d’energia important per als exercicis d’extremitats superiors.

La literatura relaciona fins al 70% de les lesions del pectoral major amb la realització de press banca, exercici que es realitza amb molta freqüència en aquest tipus d’esportistes. L’abducció o elevació forçada del braç en aquest exercici provoca una contracció excèntrica que excedeix la resistència del tendó.

Com es diagnostica la ruptura del tendó del pectoral major?

El seu diagnòstic és clínic. Dolor sobtat, equimosi (hematoma), oquedat o defecte palpable a la part anterior de l’aixella i descens de l’alçada del mugró del costat de la lesió. Normalment es confirma el diagnòstic amb el suport de la ressonància magnètica o l’ecografia.

On es localitza la lesió del tendó del pectoral major?

La localització típica d’aquesta lesió és controvertida en la literatura. Alguns estudis situen la lesió de forma més freqüent a la unió del tendó a l’os. Altres estudis refereixen una localització lesional més freqüent a nivell de la unió múscul-tendó. Aquestes últimes solen rebre un tractament conservador en la majoria dels casos, mentre que les avulsions tendinoses (arrencaments tendinosos de l’os) solen precisar tractament quirúrgic.

Quin és el tractament per a la ruptura del tendó del pectoral major?

El tractament conservador o no quirúrgic es sol recomanar en desgarros parcials del tendó o lesions de la unió múscul-tendó en absència de debilitat. Implica la immobilització amb cabestrillo en posició de rotació interna durant 3 setmanes. Posteriorment s’introdueixen exercicis de mobilitat activa i passiva amb augment gradual d’exercicis d’enfortiment en les setmanes següents. El tractament quirúrgic s’indica en casos d’avulsió completa del tendó de la seva inserció en l’húmer. S’empren diferents tècniques per reanclar el tendó a la zona d’inserció òssia. Les ruptures de més de tres mesos d’evolució, amb retracció i escurçament del tendó, requereixen intervenció quirúrgica amb reconstrucció del tendó.

Diversos estudis han comparat els resultats del tractament conservador amb el tractament quirúrgic en el cas de les ruptures completes. Al respecte, cal comentar que el tractament no quirúrgic està relacionat en aquests estudis amb una reducció de força del 50%, per una reducció de força del 15% en casos d’atletes intervinguts. De forma general, la literatura atorga millors resultats funcionals amb tractament quirúrgic en les ruptures completes del tendó del pectoral major.

Quines són les lesions musculoesquelètiques en la pràctica de l’halterofília?

Tant l’halterofília (weightlifting o aixecament de pes olímpic) com el powerlifting són disciplines que tenen com a principal enfocament la força màxima en un sol intent. A l’halterofília hi ha dos esdeveniments: l’arrancada i el dos temps, mentre que el powerlifting consta de tres esdeveniments com la sentadilla, el press banca i el pes mort.

Els desequilibris entre la càrrega d’entrenament i la recuperació s’han postulat com a determinants en l’aparició de lesions musculoesquelètiques en la pràctica d’aquest esport, així com l’aixecament d’altes càrregues en posicions articulars extremes.

Si bé les lesions agudes, com desgarros, esquinços, laceracions o contusions són freqüents i provoquen sovint el cessament de la pràctica esportiva, existeixen lesions per ús excessiu o sobreús, que apareixen de forma gradual i amb les quals l’esportista conviu i entrena de forma habitual.

Segons diferents estudis consultats, la incidència lesional en la pràctica de l’halterofília es situa entre 2,4 i 3,3 lesions per 1000 hores d’entrenament. Les lesions agudes són les més freqüents, representant un 60-75% d’aquestes. Les lesions cròniques solen estar associades a l’ús excessiu i constitueixen el 25-40% restant, relacionant-se en la literatura amb atletes de més edat, amb majors taxes de tendinopatia, ruptures tendinoses prèvies i problemes articulars de caràcter degeneratiu. Les espatlles, els genolls, la zona lumbar i els canells concentren la majoria de les lesions, les quals s’assenten amb més freqüència en tendons i músculs.

Alguns factors determinants en l’aparició d’aquestes lesions són els errors de tècnica (present en el 30% de les lesions), la fatiga o sobrecàrrega (present en el 82% de les lesions) i les caigudes fortuïtes de peses (mecanisme lesional més freqüent en la lesió aguda).

Pel que fa a les lesions més habituals en les extremitats superiors, trobem amb freqüència:

• distensions musculars i esquinços lligamentosos
• ruptures del tendó del pectoral major
• ruptures del tendó distal del bíceps braquial
• dolor crònic de l’espatlla
• lesions capsulars i del labrum

Quins són els beneficis per a la salut de la pràctica de l’halterofília?

En els últims anys s’han posat de manifest els beneficis que l’aixecament de peses produeix en la nostra salut, com la disminució de la pressió arterial, el millor control dels nivells de glucosa en sang, el manteniment de la densitat mineral òssia i la resistència a l’acumulació de teixit gras. També estan demostrats els seus beneficis en adults majors i adolescents, grups en els quals sempre hi ha hagut reticències en la pràctica d’aquesta disciplina. En els adolescents, l’aixecament de peses millora les habilitats motores i atorga una composició corporal més saludable. En els adults majors ajuda a controlar l’osteoartritis i la sarcopènia (pèrdua de massa muscular).

Demana cita amb el Dr. Jordi Jiménez. Et atendrà al centre de Palma de Mallorca i t’ajudarà a recuperar la teva qualitat de vida.