Lesions musculoesquelètiques a la pràctica del tennis

En les últimes dècades, el tennis, en particular, i l’esport de raqueta, en general, han experimentat un augment important d’aficionats, mantenint-se en el top ten d’esports més practicats al nostre país. La patologia del sistema musculoesquelètic en la pràctica del tennis és molt variada i, generalment, tot i que es pot manifestar de forma aguda, sol generar-se per microtraumatismes de repetició:

El membre superior és de llarg la zona anatòmica on trobarem la major part de lesions i, dins d’aquest grup, l’espatlla serà l’articulació amb més incidència de lesions.
Possiblement la segona zona afectada amb més freqüència sigui la columna vertebral. La pràctica del tennis sotmet la columna a hiperflexions, hiperextensions i rotacions que solen ser causa de lesions de diversa índole.
La resta d’articulacions com turmells, genolls, peus i maluc també seran sotmesos a sobrecàrregues i, per tant, també experimentaran lesions diverses.

Quines són les lesions més freqüents de l’espatlla en la pràctica del tennis?

Poden afectar-la diverses patologies, sent en la majoria d’elles els microtraumatismes repetitius als quals es veu sotmesa l’articulació de l’espatlla, sobretot degut a l’exigència i importància en el joc d’un dels seus aspectes fonamentals: el servei (Figura 1). Tot i que els processos més freqüents són les tendinitis i processos inflamatoris aguts, descrivim a continuació quatre quadres lesionals d’importància que es produeixen en la pràctica del tennis tant professional com amateur:

 

Figura 1: Diferents fases del servei

Síndrome d’impingement o síndrome subacromial:

Potser dels més freqüents, genera dolor a l’espatlla per conflicte d’espai entre el seu continent (espai acromiocoracoideu) i el seu contingut (maniguet rotador i borsa). Quadre amb diagnòstic clínic de dolor i impotència funcional de diferent grau i complementat per proves com rx (radiografia), ecografia o rm (resonància magnètica).
El tractament inicial és conservador: repòs esportiu, antiinflamatoris, fisioteràpia i rehabilitació funcional, reservant la teràpia infiltrativa en cas de no millora amb aquestes mesures inicials. (Veure article sobre infiltració ecoguiada de la bursa subacromial).
Un percentatge elevat respondrà a aquest tractament inicial. En casos de no millora pot estar indicada la cirurgia artroscòpica.

Artropatia acromioclavicular:

L’articulació acromioclavicular es veurà compromesa en aquells moviments d’alta amplitud realitzats a gran velocitat i de forma repetitiva. Afecta gairebé sempre l’espatlla dominant i a partir dels 25 anys. Tres són els gestos en la pràctica del tennis que poden provocar l’afectació d’aquesta articulació. El seu diagnòstic és fonamentalment clínic i de suport radiològic amb rx i ecografia. El tractament habitual és repòs i antiinflamatoris, i en alguns casos infiltracions ecoguiades intrarticulars amb corticoides. Pocs casos necessiten intervenció quirúrgica.

Subluxació anterior de l’espatlla:

Els traumatismes de repetició en el cop de smash o en el servei provoquen debilitat del complex anterior de l’espatlla, podent ocasionar lesions al rodet glenoidal o al marge anteroinferior de la glena. Es manifesta amb dolor sever al final del cop amb sensació de pèrdua de força. El seu tractament sol ser conservador.

Neuropatia nervi Toràcic Llarg:

Nervi de gran longitud que s’origina a nivell cervical i que s’encarrega, entre altres, d’innervar el múscul serrat major. De nou, el smash i el servei són dos gestos del tennis que poden provocar neuropaties per microtraumatismes de repetició. Es manifesta amb dolor i impotència funcional de l’espatlla amb sensació de pèrdua de força i escàpula alada, que apareix amb el despreniment del marge medial de l’escàpula durant l’elevació i descens actiu del braç (Figura 2). La fisioteràpia es centrarà en teràpia activa dirigida de la cintura escapular i la recuperació funcional del múscul serrat major.

Figura 2: Elevació i descens brusco del braç durant servei i smash

Neuropatia del nervi supraescapular:

Encarregat de la innervació dels músculs supra i infraespinós, es pot veure afectat en els cops de smash i servei (de nou els més exigents des del punt de vista tècnic i anatòmic). Tres moviments poden comprometre aquest nervi:

• Adducció horitzontal.
• Retropulsió horitzontal de l’espatlla més rotació externa.
• Antepulsió més rotació interna.

El nervi supraescapular passa per dues escotadures (l’escotadura supraescapular, abans de la qual donarà la seva branca innervadora al múscul supraespinós, i l’espinoglenoide, després de la qual donarà innervació a l’infraespinós). És per aquest motiu que la clínica d’aquesta neuropatia pot variar en funció de la localització lesional del nervi. El repòs esportiu, la teràpia infiltrativa ecoguiada i, en casos rebels al tractament conservador, la alliberació quirúrgica del nervi poden retornar funcionalitat, complementant el tractament amb reeducació activa i progressiva davant els primers signes de reinervació.

El nervi supraescapular passa per dues escotadures (l’escotadura supraescapular, abans de la qual donarà la seva branca innervadora al múscul supraespinós, i l’espinoglenoide, després de la qual donarà innervació a l’infraespinós). És per aquest motiu que la clínica d’aquesta neuropatia pot variar en funció de la localització lesional del nervi. El repòs esportiu, la teràpia infiltrativa ecoguiada i, en casos rebels al tractament conservador, la alliberació quirúrgica del nervi poden retornar funcionalitat, complementant el tractament amb reeducació activa i progressiva davant els primers signes de reinervació.
 

Quines són les lesions més freqüents del colze en la pràctica del tennis?

Poc articulacions tenen una relació tan directa amb un esport com en aquest cas. El terme d’epicondilitis o colze de tennista tradueix un dolor epicondílic que engloba una sèrie de patologies de la cara anteroexterior del colze, amb capacitat d’irradiació per l’avantbraç. Hi ha diverses patologies causals de dolor en aquesta zona:

• Patologia insercional. Alteracions de la inserció de la musculatura extensora de l’avantbraç a l’epicòndil.
• Lesions de l’articulació radiocubital.
• Neuropaties del nervi radial.
• Dolors irradiats des de la zona cervical.

La majoria d’elles són degudes al gest repetitiu i al microtrauma reiterat provocat pel cop de revés. Altres factors, en aquest cas extrínsecs, poden ser defects tècnics o materials, raquetes, tensió de cordatges, etc.

 

Figura 3: Fases del revés a una mà

En el cop de revés passem d’un colze estès i flexió de canell en màxima tensió a una posició d’extensió de colze i màxima extensió de canell, provocant sobrecàrrega de la inserció de la musculatura extensora (Figura 3).

El tractament dependrà del diagnòstic. En cas de patologia insercional, es recomana repòs, tractament antiinflamatori, en algun cas infiltracions ecoguiades amb corticoides, fisioteràpia (estiraments, exercicis excèntrics, etc.) i posterior reeducació i correcció dels factors implicats (elecció de materials i millora del gest tècnic del cop). En epicondilitis de més de tres mesos d’evolució que no responen a tractament conservador poden estar indicades les infiltracions ecoguiades de plasma ric en plaquetes (PRP) (Veure article sobre epicondilitis i PRP). Menció als casos d’epitrocleitis (mateix dolor de colze, però a nivell intern), tot i que no típic d’aquest esport, pot aparèixer en el tennista (final del servei i cop de drive). En nens de 9 a 13 anys cal tenir en ment la malaltia de PANNER (osteonecrosi del còndil humeral).

Quines són les lesions més freqüents del canell en la pràctica del tennis?

La major potència en el cop i el drive liftat (Figura 4) han provocat un augment de la patologia en aquest esport, la majoria de les quals solen ser processos lleus de tendinitis o sobrecàrregues. D’altra banda, no són infreqüents els quists sinovials al dors del canell, ni les fractures de l’apòfisi unciforme de l’os ganxós. Aquest últim es manifesta clínicament amb dolor al marge cubital de la mà i del canell, amb traumatisme previ (caiguda amb hiperextensió del canell) o sense trauma previ com a resultat de microtraumatismes reiteratius en el cop de drive o el smash. Un cop més, s’imposa el tractament conservador.

 

Figura 4: Drive liftat
 

Quines són les lesions més freqüents de la columna vertebral en la pràctica del tennis?

Tot i que poden veure’s afectats tots els segments vertebrals, la columna lumbar és de llarg la més afectada. La brusquedat de les rotacions, flexions i extensions del segment lumbar, afegida a factors com l’edat, falta d’entrenament, patologies lumbars prèvies (espondilosi, discopaties degeneratives, listesi vertebrals), associats a defectes tècnics i a l’exigència de gestos com el servei, expliquen la vulnerabilitat d’aquesta zona i la predisposició a patir lesions (Figura 5).

Figura 5: Moviments de flexió anterior, hiperextensió i rotació lumbar

 

Quines són les lesions musculoesquelètiques més freqüents en la pràctica del tennis?

Pel que fa a les lesions musculotendinoses, dues mencions especials per la seva especificitat en aquest esport: tennis leg i lesió del recte abdominal contralateral (Figura 6).

• tennis leg: l’arrancada súbita i enèrgica amb el genoll en extensió completa i el turmell en flexió dorsal provoca una desinserció del bessó intern. Lesió típica de majors de 40 anys associada a altres factors com entrenament precari previ, factors ambientals, dietètics, etc. Clínicament es produeix un dolor súbit (signe de la pedrada) sovint amb un esclat audible i impotència funcional severa. Les proves radiològiques confirmen el diagnòstic, essencialment l’ecografia, que també permet fer seguiment i establir pronòstic. El tractament és conservador en la gran majoria dels casos amb immobilització de 3-4 setmanes, fisioteràpia i readaptació posterior.
• Lesió muscular del recte abdominal contralateral: es produeix per la contracció brusca de la musculatura abdominal contralateral en la fase final del servei. En ocasions, ve precedida d’una sobrecàrrega, falta de calentament, etc. El dolor es presenta en forma de distensió o ruptura fibrilar a la regió abdominal baixa contralateral. Al diagnòstic clínic s’hi acompanyarà l’ecografia.

 

Figura 6: Mecanismes de producció Tennis leg i lesió recte abdominal.
 

Quines són les lesions tendinoses més freqüents en la pràctica del tennis?

Les altes sol·licitacions físiques, esforços prolongats i canvis de ritme i acceleració constants fan que les sobrecàrregues i lesions tendinoses siguin molt habituals en el tennis. A nivell de l’extremitat superior, el smash i el servei són els dos gestos tècnics que més comprometen el tendó supraespinós i la porció llarga del bíceps braquial. La dreta liftada provoca sovint estiloiditis radial i tendinitis dels primers compartiments extensors, i el revés i volea de dreta provoquen estiloiditis cubital i sobrecàrrega del marge cubital del canell. Així mateix, les tendinitis de tríceps braquial estan relacionades amb el revés tallat (Figura 7). Les desproporcions del tren superior i inferior, associades a falta d’elasticitat, fan possibles les tendinitis adductores sobretot en desplaçaments laterals forçats (Figura 8). Altres afectacions tendinoses freqüents són les tendinitis rotulianes, tenosinovitis de la pota d’oca, tendinitis insercionals de tendons peroneus, tibial posterior i les tendinopaties del tendó d’Aquil·les (no infreqüents les ruptures parcials/completes d’aquest tendó).

Figura 7: Mecanismes de producció estiloiditis radial, tendinitis tricipital i estiloiditis cubital.
 

Quines són les lesions articulars més freqüents en la pràctica del tennis?

Ja comentada la patologia articular de l’extremitat superior, ens centrem en l’extremitat inferior. Tot i que l’articulació del maluc és més propensa a l’afectació periarticular per processos musculars i tendinosos, i el genoll no està especialment exposat (evidentment hi ha lesions meniscals, condropaties, etc.), l’articulació del turmell té una especial afectació en jugadors de tennis. Són freqüents afectacions ligamentoses externes per esquinçaments en var forçat (Figura 8), lesions osteocondrals astragalines, etc.

Pel que fa al peu, diferents processos, tots relacionats amb sobrecàrregues, alteracions estructurals del peu, calçat i superfícies de joc com fascitis plantars (Veure artícle sobre fascitis plantar) i fractures de estrès (sobretot a nivell del 2n i 3r metatarsià).

Sense dubte, totes aquestes lesions són prevenibles creant una capacitat física de base, evitant sobrecàrregues (font freqüent de lesions), creant períodes de recuperació entre els entrenaments, regulant intensitat, freqüència i durada dels entrenaments, i compensant en la mesura del possible l’asimetria pròpia del tennis amb exercicis complementaris.

 

Figura 8: Mecanismes de producció lesions del lligament lateral extern del turmell i lesions adductores.

 

Demana cita amb el Dr. Jordi Jiménez. Et atendrà al centre de Palma de Mallorca i t’ajudarà a recuperar la teva qualitat de vida.

AGRAÏMENTS
Volem agrair la seva col·laboració a David Alfaro i Rafael Baena, gerents i entrenadors del Club Tenis Delta, per la seva col·laboració i assessorament tècnic i iconogràfic en la realització d’aquesta publicació.